Mor en Josep Anglada i Cardona
- Darrera actualització el 03 Juny 2014
- Vist: 2424
El passat dissabte, amb cinquanta dos anys, va traspassar l'amic i company Josep Anglada i Cardona, casat amb l'Agnès Colomé i pare de dos filles, Alba i Mariona. També va ser membre de junta de govern del nostre Col•legi l'any 1996. Crec que més dades biogràfiques no venen massa al cas.
Malauradament, un servidor no va coincidir massa amb en Josep. De fet, només vam portar un tema de contraris, ara no recordo massa bé de què anava, però sí recordo que, en aquell cas, amb en Josep em vaig entendre a les mil meravelles, sense que en cap moment tingués la sensació de que perillés l'acord que havíem assolit malgrat no tenir-lo documentat. En Josep era un home clar, assertiu i de paraula, dels que avui dia costa trobar a la nostra professió. Coincidíem de tant en tant pel jutjat, amb les preses per companyia, i ens intercanviàvem el "hola company, com va tot? Bé, be..."
Tots els companys amb els qui he parlat coincideixen en que en Josep Anglada, al igual que en Gendra, el seu soci de tota la vida, era la discreció i la prudència personificats. Però sempre tenia una paraula amable per aquells amb qui es creuava camí del jutjat sortint del seu despatx situat al costat de la xurreria del carrer Marià Maspons.
Particularment, m'ha fet molta pena que marxés en Josep. Moltíssima. Coses que com aquestes no haurien de succeir, perquè alteren l'ordre natural de les coses. Ja comprenc que això no depèn de nosaltres, però ningú m'impedirà elevar a qui correspongui la meva més respectuosa però alhora enèrgica de les protestes. En Josep només tenia cinquanta dos anys. Encara era jove i tenia tota una vida per endavant per gaudir de la seva família, de veure les seves filles créixer i graduar-se, d'exercir la nostra jurídica professió amb un altre tarannà, sense preses i amb la tranquil•litat i experiència que atorguen anys de professió i una vida professional més o menys consolidada. Això no ha pogut ser i em dol. Molt. Com quan em vaig assabentar de que estava malalt.
Us haig de confessar que no he passat un bon cap de setmana. Tampoc ha estat un bon dilluns, la veritat. He estat força ensopit. De fet, aquesta tarda estava prenent un cafè amb un bon amic i company, que em deia que, de tot plegat, hem de extreure una "lliçó de vida": gaudir intensament de la professió, de la família, dels amics, de totes les coses boniques que, al igual que les dolentes, hi ha a la vida. I creieu-me que n'hi ha de coses precioses a la vida. Només poder viure-la és un do de Déu, un privilegi. Això mateix us ho dirien, si poguessin, aquells que, com en Josep, ens han deixat i no poden seguint fent-ho. No us feu mala sang, ni viviu amb rancúnia, ni amargats ni amargant els demés. No anheleu el que desitgeu, valoreu el que teniu: cada instant, el poder caminar, córrer, respirar, prendre un cafè o sopar amb un amic o una persona estimada...riure, plorar, emocionar-vos...perquè quan ho perds ho trobes a faltar i te n'adones l'afortunat que eres quan el tenies...
Per concloure, permeteu que us transcrigui un fragment del poema de Joan Maragall, "Elogi del Viure", que resumeix el que us intento transmetre: "esforça't en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dones, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me."
Atentament,
Ramon Ignasi Palau, Comissió de Comunicació
