El Tribunal Suprem anul·la l'anomenada clàusula sòl de les hipoteques per falta de transparència en la informació al client
- Darrera actualització el 21 Maig 2013
- Vist: 1407
Com ja sabreu, el passat dia 9 de maig de 2013, la Sala civil del Tribunal Suprem en Ple va dictar la Sentència número 241/2013 (el ponent va ser l’Excel·lentissim Sr. Rafel Gimeno-Bayón Cobos, qui fa uns anys va ser president de la secció quinzena de l’Audiència Provincial de Barcelona), resolent el recurs número 485/2012 interposat contra una Sentència dictada per la secció 5a de l’Audiència Provincial de Sevilla. No obstant, BBVA, Cajamar Caja Rural (Cajas Rurales Unidas) i Caja de Ahorros de Galicia, Vigo, Orense y Pontevedra (NCG Banco), les tres entitats les clàusules de les quals l’Alt Tribunal ha declarat nul·les han presentat un escrit d’aclariment sol·licitant que els magistrats precisin si la Sentència s’ha d’aplicar automàticament a clients amb les mateixes o similars clàusules a les que va anular o només pot fer-se cas per cas i tenint en compte les característiques de cada operació. La Sala respondrà en un termini aproximat de quinze dies, a finals de maig o principis de juny. Ja us informarem sobre com el Tribunal aclarirà aquesta Sentència.
De moment, us avancem que en aquesta resolució el Tribunal Suprem considera que l'anul·lació de la clàusula sòl, és a dir, la que fixa un tipus mínim d'interès o un tipus mínim de referència, no comporta la devolució de les quantitats percebudes per l'entitat financera. Pels qui no ho sabeu, les clàusules sol són condicions molt habituals que els bancs introdueixen en alguns préstecs hipotecaris, en virtut de les quals, baixen el que baixin els tipus d’interès, el deutor tindrà un topall mínim —de tipus d’interès o de referència— que pagarà en tot cas. A vegades, però no sempre, aquest contracte inclou també una clàusula sostre que estableix un topall màxim, quelcom que pretén semblar una contraprestació que dona el banc a canvi de que el deutor accepti la clàusula sol.
Si em permeteu donar-vos la meva opinió, aquesta Sentència comporta una decisió política que afavoreix els bancs en detriment dels consumidors. Ras i curt: l’Alt Tribunal no ha estat suficientment valent per desafiar el poder dels bancs declarant la possibilitat de que els usuaris recuperin les quantitats indegudament satisfetes a les entitats bancàries en virtut de clàusules sol anul·lades. Fixem-nos que fins a la data, la majoria de sentències de les Audiències i Jutjats que decidien declarar nul·la la clàusula sòl, ho feien considerant aquesta clàusula abusiva per falta de reciprocitat en els drets i obligacions de les parts, o el que és el mateix, per entendre que el Banc era el que redactava la totalitat de les clàusules del contracte (d'adhesió), sense cap capacitat del client per negociar. Per contra, la Sentència del Tribunal Suprem, al referir-se a la manca de transparència informativa com a causa d'anul·lació, crec que s'ha d’entendre que la falta d'informació determina un vici del consentiment, de manera que si el client hagués estat convenientment informat sobre el veritable abast i transcendència de la clàusula sòl de la hipoteca, no l'hagués signat. Però això només és la una hipòtesis, la meva, que volia compartir amb tots vosaltres.
En el cas estudiat, que ha assentat jurisprudència, el Tribunal Suprem remarca que les clàusules sòl que s'incloïen en aquests contractes "superen el control de transparència a l'efecte de la seva inclusió com a condició general en els contractes, però no el de claredat exigible en les clàusules dels subscrits amb consumidors". Les clàusules impugnades, examinades "de manera aïllada", sí complirien "les exigències legals per a la seva incorporació als contractes", però la informació global que van oferir les entitats era inadequada i insuficient. El Suprem entén que la informació en general no era "prou clara" i que les clàusules sòl s'havien unit al contracte sense informar al consumidor de manera "prèvia, clara i comprensible" del que li haurien costat "altres modalitats de préstec de la pròpia entitat", impedint que el client pogués fer una comparació i decidir en conseqüència. Les clàusules no són transparents perquè, entre d’altres coses, s'insereixen "de manera conjunta" amb les clàusules sostre i com a aparent contraprestació de les mateixes i no hi ha simulacions d'escenaris diversos relacionats amb el comportament raonablement previsible del tipus d'interès en el moment de contractar. Les clàusules se situaven "entre una aclaparadora quantitat de dades" entre els que quedaven "emmascarades", diluint "l'atenció del consumidor". Vaja, que el client, finalment, no sabia el que estava signant.
En qualsevol cas, el Tribunal no considera comprensibles aquest tipus de clàusules pel sol fet d’estar escrites de forma clara en algun lloc del contracte, sinó que entén que ha d’examinar-se el contracte en el seu conjunt per veure si el consumidor va poder realment adonar-se de la importància que tenia aquesta condició dins del contracte. A més, les condicions impugnades eren clàusules "definitòries de l'objecte principal del contracte", però tot i això, les entitats els donaven "un tractament impròpiament secundari". És a dir, dins del contracte, el consumidor no podia percebre el rellevant que anava a ser aquesta clàusula sòl per al seu préstec hipotecari i per a les quotes que pagaria a partir d'aquest moment.
Per altra banda, el Suprem critica que en aquests supòsits, l’elevat del sòl que fixaven els bancs convertia de fet un préstec "teòricament a interès variable" en un "préstec a interès fix, variable exclusivament a l'alça". És a dir, la clàusula convertia la hipoteca en un préstec que pujava si ho feia l'euríbor, però que variava molt poc si aquest baixava. En els contractes analitzats es creava "l'aparença" que les baixades de l'euríbor baixarien la quota hipotecària, cosa que no era real. I també es creava “l’aparença" que el sòl tenia "com a contraprestació inseparable" la fixació d'un sostre, el que tampoc era cert.
Després d'analitzar les queixes presentades pels demandants, l’Alt Tribunal condemna les entitats bancàries a eliminar dels seus contractes les clàusules examinades "en la forma i manera en què s'utilitzen" i els prohibeix usar-les en el futur tal com estaven previstes en aquests contractes. A més, estableix que els contractes en vigor "seguiran sent obligatoris per a les parts en els mateixos termes" però sense les clàusules abusives. També declara la irretroactivitat de la Sentència, de manera que la nul·litat de les clàusules no afecta la continuació del contracte ni als pagaments ja efectuats. No obstant, malauradament, la Sentència no qüestiona la validesa de les clàusules ni afecta a les quantitats ja pagades per tal d’evitar que es generin “trastorns greus amb transcendència en l’ordre públic econòmic”. Tampoc a resolucions judicials fermes. Així doncs, les entitats no hauran de retornar res malgrat el Tribunal considera que aquestes clàusules, en moltes ocasions, eren abusives.
L'anul·lació de la clàusula sòl dependrà de l'anàlisi i valoració relatiu a la informació concreta i especifica que el Banc ha facilitat a cada client respecte a l'expressada clàusula de la seva hipoteca, el que implica que només serà anul·lada si en aquest cas concret, el Tribunal determina que aquesta informació ha estat insuficient i que el client desconeixia la transcendència d'aquesta clàusula, no en el moment de signar la hipoteca, sinó en el moment en què el Banc va començar a cobrar el sobrepreu sobre el tipus d'interès més diferencial pactat.
Atentament,
Ramon Ignasi Palau, Comissió de Comunicació
