TOGA!!!! TOGA!!!! TOGA!!!!...EL FINAL
- Darrera actualització el 05 Desembre 2014
- Vist: 1355
En acabar, et deixo reposar sobre la taula entapissada de vellut de color turquesa. L'escuma em llisca des del nas arrufat, detenint el seu descens a la comissura dels llavis entreoberts, que recorro lentament amb la punta de la llengua. El llum d'oli que penja del trespol enteixinat del sostre a través d'una cadena de bronze, oscil•lant de forma gairebé imperceptible, t'il•lumina amb el pinzell de la seva llum, ressaltant la teva bellesa extraordinària.
M'he endormiscat. En despertar, una sensació d'indefensió m'ha embargat la consciència en veure què no hi eres, que havies marxat...que s'ha acabat. La meva ment esmola l'enginy tractant de donar la clau al meu desassossec. Surto precipitadament al carrer a buscar-te sense seguir un rumb concret, perquè necessito seguir libant la teva essència, xuclant la teva ànima torrefacta i noble.
He perdut la noció del temps deambulant pels carrers com un errant perseguint una ombra estable. La ciutat és un erm poblat d'edificis que conformen ínsules uniformes de formigó ordenadament disposades, estàticament avorrides, amb aquest color gris macilent de camp de concentració. M'aturo davant d'una tenda d'ultramarins amb la cintura entumida i els turmells cremant.
Tot just quan anava a girar cua i tornar cap a casa t'he vist a l'aparador de la tenda: nua, exuberant, exultant, opulenta, temptadora, única...deixant en la nimietat i en la insignificança tot el que et rodeja. Apropo la cara al vidre, que entelo amb el meu baf. I aquí em quedo, enganxat com una cuca de llum encesa al resplendor. En poc temps perdo adherència i començo a relliscar per la freda superfície vítria de forma lenta i gradual. Estic massa cansat per lluitar. Llisco com mantega fosa fins precipitar-me al buit. Toga!!! Toga!!! Toga!!!, crido, però no em respons. Toga!!! Toga!!! Toga!!!, torno a cridar...
Ramon Ignasi Palau, Comissió de Comunicació
